Avui, és inevitable, fins i tot les flors són blau grana.

Sempre he fugit del futbol. Per incomprensió, per astorament, per saturació, per tot. Però deu ser que ara sóc mare d'un culé petit i estimo un culé gros, o potser és que realment aquesta temporada és històrica o, potser, donant la raó a la meva amiga Sunta, com que t'ho expliquen tan bé i amb tants detalls (innecessaris, de fet) t'acabes fent teva una cosa que ni et va, ni et ve.

Fa estona que volia penjar aquest post, però amb la cosa de la final de la Champions, els cohets i les processons de cotxes per sota el meu balcó, la veritat és que m'he distret. Després del primer gol, la meva mare m'ha trucat per preguntar-me si jo veia el partit i on el veia. -Mama!- li he cridat- Que el fan a Antena 3!! Doncs la tia ha fet un crit i m'ha penjat. M'ha penjat perquè la meva mare ni sap en quin canal el fan, el partit, però la tia no se'n perd ni un. I després m'explica que es posa tan nerviosa, que ha de canviar de canal cada dos per tres, per evitar un col·lapse! Però ella vol estar al tanto del Barça, és clar que sí! I demà ho comentarà amb els néts i amb les amigues i repetirà les frases dels comentaristes de torn: Que si l'àrbitre, que si el Guardiola, que si el Messi... Realment jo, de gran, vull ser com la meva mare. Que no es vol perdre res. Ni els gols del Barça!

EL CEL QUEIA DAMUNT ELS NOSTRES CAPS...
Quan era petita, devia tenir 6 o 7 anys, recordo una nit d'estiu terrorífica. Varem sortir al balcó i, a sobre els nostres caps, al cel, hi havia una mena d'espiral gegant de tots els colors. Era enorme! Sé que era una cosa bonica de veure, però que a mi em va fer moltíssima por. Vaig interpretar-la com un senyal de que alguna cosa molt dolenta havia de passar. No sé què vaig pensar, ni per què, però recordo que vaig córrer a amagar-me darrera uns abrics que penjaven d'una perxa al mig del passadís. No entenia com la meva mare i els meus germans, estaven tan tranquils allà fora, mirant amunt, si el cel estava a punt de caure'ns damunt el cap. Quines coses! hi he pensat quan triava la foto pel post. Aquesta imatge és d'un quadre que em va regalar una amiga rumanesa, la Lídia. Va viure un temps a Cardedeu i ara, fa només un mes, ha tornat a Rumania. S'ha comprat una mena de masia a Transilvània i, és clar, m'hi ha convidat. Qui ho sap? Potser hi aniré... 

De moment, els seus colors pengen al meu menjador i em recorden aquell vespre d'estiu que jo vaig saber una cosa i ningú més no la sabia... Crec recordar que, al cap d'uns dies, en alguna revista va sortir una notícia breu que explicava quin tipus de fenòmen meteorològic havia propiciat aquella aparició.  

Jet-lag
Ja som a Nadal i se'm barregen els llumets de colors amb els estels de les nits d'estiu. Els tres Reis porten bermudes. Arriben unes noves vacances, aquesta vegada embolicades amb paper brillant. I un llaç. Menjo gelat de sopa de galets, penjo estrelles de mar a un avet i faig un pessebre amb sorra de la platja. El nen Jesús té les galtes vermelles. Fa xafogor a Betlem. Jo tinc Jet-lag.

Sóc una súper heroïna!

Em llevo cada matí.




Hi ha una cançó molt bonica que a mi sempre m'ha agradat, i diu: "Al dematí em llevo i me'n vaig a la font. Em rento la cara i em passa la son." Es titula alguna cosa així com "El pobre alegre" i segurament, amb els temps que corren, podríem convertir-la en un himne per autoconsolar-nos. Jo també em llevo al matí i em passa la son. Em llevo, llevo el meu fill, faig un entrepà per emportar, preparo un got de llet amb cereals, em dutxo, miro de recordar si avui toca futbol o educació física, preparo la meva bossa, la del meu fill, molts dies em preparo una carmanyola per dinar i corrent cap a l'escola. Uf! Hi ha una altra cançó dels Eurythmics que diu: "Avui he salvat el món." Això faig jo cada matí. Salvo el món d'una catàstrofe còsmica amb una dutxa i un got de llet amb cereals. Ho faig jo i tota la colla d'heroïnes que conec. Gairebé totes són mares, però també n'hi ha que no tenen fills. Salven el món cada matí amb un somriure, amb una visita a la seva mare o al seu pare, amb el bon humor que esquitxen per allà on passen... I també hi ha súper herois que, sota els texans, porten malles de color blau elèctric.
Jo també he volgut no llevar-me, com fa el ric de la primera cançó. No es lleva i no pot anar a a la font a rentar-se la cara i fer-se passar la son. Jo no em volia llevar ni dutxar-me, ni fer res, ni veure ningú. Volia viure sense viure. Volia que la funda nòrdica em tapés i m’aïllés de totes les coses que no em deixaven viure. I resulta que la cosa pitjor que m'impedia viure era jo. La funda nòrdica, només era un tros de roba dissenyat a Suècia i confeccionada vés a saber on. La funda nòrdica no té súper poders. Jo sí. Jo, al matí em llevo i m'en vaig a la font. Em rento la cara i em passa la son.

NY, NY!
Aquest estiu m'he despertat en una ciutat que mai no dorm. Sí, he anat a Nova York. La meva bosseta de flors i jo, pels carrers d'aquesta ciutat, com qui no vol la cosa, com si ho haguéssim fet tota la vida.
Jo sóc de poble. M'agrada ser-ho. Mai no he viscut a Barcelona, ni hi he treballat més de mig any seguit, ni tan sols hi he estudiat.
I, per acabar-ho d'adobar, segueixo vivint al mateix carrer on vaig néixer. El carrer Goya. El meu carrer.
A Nova York m'he sentit com a casa. De fet, casa meva és on jo sóc, no? (Algú ho va dir...) Potser és per allò que diem tots els que hi anem: Com que l'he vist en milers de pel·ícules, tot em resulta familiar...
O potser és, només, que les persones som persones a tot arreu del món. I també, segurament, és que Nova York és una ciutat plena de barreges, on tot i tothom sembla encaixar-hi bé.
La foto d'aquest post la vaig fer des de dalt l'Empire State. Em va encantar la vista nocturna de Manhattan. Vaig sentir-me com en alguns somnis que he tingut durant els que sobrevolo ciutats, i sempre de nit. Així va ser aquella visita turística, en la que t'havies de barallar amb la gent per poder esgarrapar un pam del mirador.
Nova York, vista a gran alçada, és com una bèstia enorme que reposa als teus peus. Dels carrers, s'aixeca una remor de respiració, de batec, i et sembla que veus les artèries d'un organisme viu, ple de llum.
A part de l'encant i els contrastos d'una ciutat que té barris molt diferents i espais increïbles com Central Park, també hi ha les contradiccions que caracteritzen la cultura Nord Americana: no es pot consumir alcohol al carrer, de manera visible. Per tant, pots engatar-te tant com vulguis, sempre i quan no muntis cap espectacle i, sobretot, sempre i quan duguis l'ampolla dins una bossa opaca.
No es pot fumar enlloc. Ni als bars més atrotinats del barri més xungo, on dubtes de si tota la clientela (excepte tu) no deu anar armada.
Bé, un viatge molt recomanable, que crec que encara estic paint. Un viatge per repetir d'aquí a un temps, amb la calma de qui ja ha pagat la penyora d'ésser una turista estressada per Nova York.
Torno a engegar la bardissa, amb els bons propòsits de l'inici de curs. Oh, benvinguts, passeu, passeu...

Els braços oberts.
Fa sol.
Aixequem el cor!







Ha arribat la calor. Bé, potser encara ens queden engrunes de primavera, de fresca, però no sembla pas que hagi de ser massa cosa...
A mi, la pell ja m'ha trencat el color. I mira que em costa agafar un to torradet! Però ja fa uns dies que vaig amb màniga curta, així que m'han sortit més pigues i fins i tot algú podria dir que semblo moreneta. Això sí, porto la crema solar a la bossa tot el dia (bé, i me la vaig posant, és clar...)
Torna a venir-me al cap allò de l'exposició a la vida. No hi ha cremes que valguin: O t'hi exposes, o et quedes a la teva closca. Ja fa temps que he hagut d'optar per fotre-m'hi de cap, a la vida. No em quedava altre remei. I allà que vaig anar, amb una mà davant i una altra darrera i amb aquella cara entregirada de quan esperes que et caigui una bona clatellada. Doncs no va passar res. Crec que he arribat a la conclusió que hi ha molt poques coses que poden provocar-me un cataclisme vital. Que sobrada que sóc! Doncs sí. Què passa?
Ja he vist que sóc fràgil, ja m'he desmuntat. I ara, amb tirites i filferros que ho reconstrueixen tot una mica, quina hòstia puc esperar? En tot cas, les grans hòsties de la vida, com tothom. Però han de ser grans de debò. Si no, intentaré fer veure que sento ploure. Tot això és la teoria. Però, mira, fa sol i començo a tenir aquell moreno paleta tan bonic que llueixo cada any. Se'm tira l'estiu a sobre i continuo sense haver perdut aquells quilos que creia que seria tan fàcil oblidar. Val, d'acord. Però estic estupenda, tu. És clar que sí.
Ah! Aquest any, la meva maleta de flors anirà a Nova York!! I jo també!! Ja m'hi veig, amb el meu estil personal i les meves varius. Apa! tots cap a la ciutat dels gratacels!! Que bé que ens ho passarem tots plegats!!

Tinc tanta feina,
hi ha tants colors...





Faig massa coses. M'omplo la vida de compromisos que després em costen molt de tirar endavant. Potser, fa uns anys, podia amb tot i no em costava tant fer les coses, però ara lluito per treure'm històries de sobre. És clar que cadascú és com és i jo sóc de mena una mica hiperactiva. Vull dir que ja va amb el meu caràcter el no parar, però dec haver canviat. Potser m'he fet gran. Tinc la sensació que m'afanyo i m'afanyo i sempre tinc la taula plena de temes de colors. Tots barrejats i embolicats.
La setmana passada vaig estar hormonalment alterada i vaig acabar bramant i dient que la meva vida era molt difícil. Ara, amb la calma, veig que no n'hi ha per tant. Però sí que penso que he d'aprendre a frenar. Si no ho faig, em passa que tot, tot, acaba sent per a mi una obligació que m'he de treure de sobre. I és tan esgotador estar-se tot el dia corrent contra rellotge per a poder tatxar feines d'una llista que només fa que créixer i créixer...
Avui he tornat a les meves sessions de psicoanàlisi després d'unes quantes setmanes que no hi he pogut anar. Em semblava que seria d'aquells dies que no et surt res per la falta de costum, però no. De seguida he començat a parlar d'això, de la meva taula desendreçada i plena de coses pendents. M'he adonat que cada nit, quan em poso al llit i faig allò que fem de fer balanç del dia, enlloc de recordar-me de totes les coses que he fet durant la jornada i de felicitar-me per com tiro la meva vida endavant i la del meu fill i la de la feina i tot, doncs no. Em dedico a recrimirar-me totes les coses que encara no he pogut fer, el que hauria de fer, el que fa tant de temps que aparco, etc, ect...
Sóc com un corcó per a mi mateixa. A vegades em caic malament i tot. Que pesada que sóc, osti!
M'adono que la vida no pot ser això. Tot és tan fugisser en el fons, tan irrellevant, tan petit... Maica, has de donar-te vacances. Relaxa't. (Anava a posar: Relaxa't, corre!) I sí. Sóc així. Ara faig acupuntura per veure si em passen la merda de vertígens que em tenen amargada des de principis d'any i l'altre dia entrava a la consulta de l'acupuntor corrent perquè feia tard, respirant amb prou feines i vaig veure'm a mi mateixa i vaig pensar que més m'hagués valgut quedar-me a casa ben calentona dins la banyera. És com els que van al gimnàs amb cotxe. Doncs això.